Inici Introducció Vídeo capitular Fitxes Documents Galeria de fotografies
FRANCESC
ALCALÀ LLORENTE
-
(València, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1997). Economista i escriptor. Fill de Vicent Alcalà Virto i de Josepa Llorente Cabrera, era renebot de Teodor Llorente Olivares.Ingressà com a professor en l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de València. Del 1926 a 1936 treballà en el Banco de Bilbao a Madrid i València.
En 1934 col·laborà amb la fundació d’Esquerra Valenciana. En 1936, en esclatar la Guerra Civil, fou delegat del Consell Superior Tutelar de Menors del Ministeri de Justícia i, en 1938, oficial del Centre d’Organització Permanent de les Tropes d’Intendència de l’Exèrcit Popular de la República. L’any següent va ser elegit delegat a Perpinyà del Comité d’Acollida d’Infants Espanyols i delegat del Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) de París.
El 1942 ell i la seua esposa van embarcar en el Nyassa rumb a Mèxic. Al cap de poc temps van obtindre la ciutadania mexicana. Treballà en el Banco Continental, la Compañía Mexicana de Seguros La Metropolitana i el Banco Industrial de l’Estat de Mèxic. Participà en la fundació de la Casa Regional Valenciana de Mèxic, que presidí, i col·laborà amb la revista Senyera com a poeta i, ocasionalment, en Quaderns de l’Exili. Publicà els llibres de versos Evocación de Valencia i Exilio, probablement traduïts del valencià.
MARÍ
CIVERA MARTÍNEZ
-
(València, 1900 - Ciutat de Mèxic, 1975). Periodista, sindicalista i polític. Va estudiar comptabilitat i va treballar en una consignatària del Grau de València. En 1919 es va afiliar a la CNT i en 1925 entrà en la maçoneria. En 1930 va començar la tasca d’editor i director de la publicació quinzenal Cuadernos de Cultura, en què col·laboraven autors marxistes, republicans i liberals antimonàrquics, amb voluntat de formar la classe obrera.
En 1931 publicà l’obra El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, la qual augmentà el seu reconeixement entre el sindicalisme anarquista. En 1933 obtingué una plaça de funcionari en l’Institut del Vi de Madrid i, un any després, va ser un dels constituents del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña. De seguida, es convertí en un dels ideòlegs de referència del partit i va començar a col·laborar en El Sindicalista.
L’estiu del 1936 es feu càrrec a València de la direcció d’El Pueblo, subtitulat Diario del Partido Sindicalista. L’any següent va ser un dels fundadors de la Secció d’Estudis Econòmics de l’Institut d’Estudis Valencians que havia creat Francesc Bosch i Morata i que dirigia l’enginyer agrònom Rafael Font de Mora i Llorens.
El mateix 1937 es traslladà a Barcelona i substituí Ángel Pestaña en la direcció del periòdic Mañana, òrgan d’expressió de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. Quan morí Pestaña assumí la presidència del partit.
En finalitzar la Guerra Civil va creuar els Pirineus i va ser internat en el camp d’Argelers, on estigué alguns mesos fins que aconseguí un visat per a anar a Mèxic. En 1942 embarcà a Marsella en el Maréchal Lyautey rumb a Casablanca, des d’on embarcà en el Nyassa cap a Mèxic, on continuà la tasca d’editor i fou gerent de l’editorial Uteha. Va ser soci de la Casa Regional Valenciana, col·laborà en les seues publicacions Levante i Mediterrani, de la qual fou director, així com en La Nostra Revista, Quaderns de l’Exili, La Humanitat, CNT, Espoir i Horizontes.
ARTUR
PERUCHO BADÍA
-
(Borriana, 1902 - Ciutat de Mèxic, 1956). Periodista i escriptor. Cursà el Batxillerat en l’Institut Lluís Vives i estudià dret en les universitats de València i Madrid. Des de ben jove col·laborà en el diari El Pueblo i en 1927 en La Gaceta Literaria. Eixe any, arran de la mort de son pare, es traslladà de Madrid a Barcelona, on feu de pont entre catalans i valencians, com es desprén de les seues col·laboracions en Taula de Lletres Valencianes. Publicà en Acció Valenciana, Avant, La Nostra Terra, La Nova Revista, Joia, La Publicitat, D’Ací i d’Allà.
En 1929 fou corresponsal de Diario de Barcelona a París, on va escriure la novel·la Ícar o la impotència. Va escriure Catalunya sota la dictadura, informe en què denuncià els atacs de la dictadura a la llengua catalana. Va col·laborar en Mirador, La Rambla de Catalunya, La Rambla i Diari del Migdia. Se’l va incloure en l’antologia generacional La poesia valenciana en 1930. En 1935 contragué matrimoni a Madrid amb la parisenca Lucienne Gache.
A conseqüència de la sublevació militar del 1936 s’identificà amb l’ideal comunista, sense abandonar el republicanisme federal d’esquerres. L’octubre del 1936 s’instal·là a Barcelona, on fou designat director del setmanari Mirador, confiscat pel PSUC. També treballà en la productora i distribuïdora cinematogràfica de filiació comunista Film Popular. Al final de la guerra passà la frontera i es reuní amb Lucienne a París, fins que el 4 d’abril embarcà a Sant Nazer en el Flandre, vapor que atracà a Veracruz el 22 d’abril del 1939. A finals de juliol Lucienne va arribar en el Mexique. El juny del 1940 va donar a llum un nadó, però al cap de quinze dies va morir de febres puerperals. Perucho, desenganyat de tot, va fer vida al marge dels cercles habituals dels exiliats valencians i catalans. En canvi, va congeniar amb exiliats espanyols d’expressió castellana, es va abocar a una vida de bohèmia i, arran del pacte germanosoviètic, va abandonar el PCE. Gràcies a la seua extraordinària capacitat professional es feu un lloc en la premsa del país d’adopció. Fou coordinador d’informació internacional del setmanari Tiempo, corrector d’estil d’El Nacional i crític de cinema d’Excélsior. La seua aportació va resultar decisiva per a modernitzar la crítica cinematogràfica a Mèxic.
En l’emissora XEB va travar relacions amb l’actriu radiofònica Nené Torres, amb la qual va formar una nova família que va tindre tres filles. Però, víctima d’una hipertensió maligna, va morir quan encara no tenia 54 anys. Està soterrat en el “Panteón Español” de la capital federal de Mèxic.
CARLES
ESPLÀ RIZO
-
(Alacant, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1971). Periodista i polític. Cursà estudis en l’Escola de Comerç d’Alacant. Als díhuit anys començà a escriure en el diari republicà El Luchador. Els seus articles en contra de la monarquia i la interrupció d’un míting de Melquiades Álvarez, líder del Partit Reformista, li comportaren el desterrament a València, on formà part de la redacció del diari El Pueblo en companyia de Félix Azzati, Vicent Marco Miranda i Juli Just. Distanciat d’Azzati per l’antivalencianisme del PURA, Esplà va ser elegit president de la Joventut Republicana Nacionalista, agrupació que havia sorgit en 1918 d’un sector valencianista dins del blasquisme, constituïda per jóvens com els germans Àlvar i Joan Baptista Pascual-Leone, Juli Just i el mateix Esplà. La trajectòria de la Joventut Republicana Nacionalista abocà a la fundació d’Esquerra Valenciana en 1934. El 14 d’abril del 1931 proclamà la Segona República a Alacant i provisionalment es feu càrrec del Govern Civil. Al maig va ser cap de l’oficina de premsa en el Ministeri d’Estat. Al mes següent fou nomenat governador civil de Barcelona, on tenia bones relacions amb els dirigents catalanistes i va facilitar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després de la sublevació militar de juliol del 1936 va ser designat governador civil de València i, en el segon Govern de Largo Caballero, va ser ministre de Propaganda i Cultura, des d’on intentà construir una xarxa internacional de difusió de la causa republicana, atraure els intel·lectuals de tot el món i infondre ànims als combatents. En el Govern de Negrín fou subsecretari d’Estat, càrrec des d’on supervisà la tasca del suprimit Ministeri de Propaganda i organitzà els servicis diplomàtics republicans. Després de la guerra va ser condemnat en rebel·lia pels tribunals de la dictadura a la pena de trenta anys de reclusió major. Però Esplà s’havia desplaçat a París i, poc abans de la invasió alemanya, se n’anà a Buenos Aires, on es va fer càrrec de l’agència anglesa d’informació Reuters. Després s’instal·là a Mèxic, on va ser secretari de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols, vocal d’Acció Republicana Espanyola i de la Junta Espanyola d’Alliberament. També va presidir el Centre Republicà Espanyol i va col·laborar en les revistes de la Casa Regional Valenciana, així com en La Nostra Revista, Vida Catalana, Mundo Libre i España Nueva. En Ediciones Minerva va traduir al castellà obres de François Rabelais i Alphonse Daudet. Durant les dècades del 1950 i 1960 treballà com a traductor i corrector en les Nacions Unides.
ALARD
PRATS BELTRAN
-
(Culla, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1984). Escriptor i periodista. Tot i que va nàixer a Culla, la seua família procedia de Benassal. L’èxit de Tres días con los endemoniados li va meréixer un gran homenatge l’estiu de 1930 a la Font d’en Segures del seu poble, Benassal, amb el qual mantenia una relació ben estreta i grans amistats com Carles Salvador. Com a bon orador, va fer conferències i mítings polítics a favor del partit de Marcel·lí Domingo, Izquierda Republicana. Alard passà del Seminari de Tortosa al de Saragossa, i més tard al Col·legi Espanyol de Roma. Ell va ser el primer director del Diario de Castellón des de 1925, va viure un temps a Barcelona i a Marsella. Després anà a Madrid, a l’Escola de Periodisme, i començà a col·laborar en diversos periòdics mentre estudiava periodisme. A Madrid va conéixer la periodista Mercedes Segura Núñez, amb qui es casà en 1934 i va ser companya i col·laboradora infatigable. Amb l’esclat de la guerra, la família se separa temporalment: ell es quedà a Madrid fins al darrer moment, i ella passà a València seguint el Govern. Va ser assessor de la Secretaria de Guerra amb Largo Caballero. Durant l’exili, de Tolosa de Llenguadoc passen a París i Bordeus, on s’embarquen amb rumb a les Illes Guadalupe i d’allà a Santiago de Cuba. D’allí van passar a l’Havana, on van estar nou mesos i col·labora en El Mundo i Carteles. En 1940 s’estableixen a la Ciutat de Mèxic, on havien fet cap la major part dels intel·lectuals. A Mèxic va ser director de diverses revistes, editorialista d’Excelsior, autor de nombrosos reportatges i entrevistes a personalitats intel·lectuals i científiques en Hoy, Nosotros, Acá, i membre de l’UNRRA (The United Nations Relief and Rehabilitation Administration). D’aquells anys són els llibres El torbellino de Medio Oriente (Mèxic, 1958), Visión actual de Belice (1958), La ruta de Humboldt i Un mundo alucinante. La tornada temporal només va ser possible a la mort de Franco, en 1978 i 1980. Va morir d’un emfisema pulmonar en 1984 a la Ciutat de Mèxic.
ERNEST
GUASP
-
(Alzira, 1901-Ciutat de Mèxic, 1984) Considerat un dels renovadors de la caricatura valenciana, fou un dels dibuixants i caricaturistes valencians més importants del segle XX. Des de ben jove s'inicia en el dibuix, començant a col·laborar a algunes publicacions de la seua ciutat natal, fins que a principi de la dècada del 1920 començà a fer-ho des de les pàgines de La Correspondencia de Valencia i un poc més endavant des d'El Mercantil Valenciano. El seu prestigi anà en augment i començà a exposar a València, a galeries com la Sala Blava o al Cercle de Belles Arts. Més endavant es traslladà a Barcelona, on compaginà la seua faceta de caricaturista i dibuixant a Las Noticias i El Diluvio amb la de periodista. El juny de 1931 el trobem com un dels membres fundadors de la revista El Be Negre, què esdevindrà una de les més importants revistes de sàtira política del moment i què destacava pel seu humor mordaç, sarcàstic i provocador. Al mateix temps que desenvolupava la seua carrera professional era un actiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya primer i del PSUC durant els anys de la Guerra Civil.
Amb la finalització de la guerra s'exilià a França on va ser internat junt a molts altres republicans al camp de concentració d'Argelers. En ser posat en llibertat marxà cap a Marsella, on agafà un vaixell que el dugué fins a Casablanca, des d'on es dirigí al seu destí final, el port de Veracruz, a Mèxic. Una vegada estabilitzat a Mèxic va reprendre la seua professió com a periodista i dibuixant, treballant en nombroses publicacions, tals com La Estampa, El Popular o Novedades on col·laborà fins que morí.
FELIP
MELIÀ
-
(València, 1895 - Mèxic, 1973). Comediògraf, que durant la dècada de 1920 publicà obres com Patrons i proletaris, Els fills dels vells, As d'oros i Miqueta, El llenguatge del tabaco, Pobrets però honraets, Encara queda el sol en la torreta o Rialles. Però, la seua obra més important fou Pare vosté la burra, amic!, què va ser representada en diverses ocasions a València i Barcelona i, més endavant, durant el seu exili, a Mèxic. Va guanyar el concurs convocat per la Comissió Inventora dels Espectacles de Catalunya amb l’obra No jugar con el pueblo. Col·labora en el període de la Guerra Civil a publicacions com Nostre Teatro, Nostres Comèdies o Teatro Valencià.
Quan acaba la Guerra Civil, s’exilià a França, estant a un camp d’internament fins que se n’anà a la República Dominicana. A principis del 1942, però, es va traslladar a Mèxic gràcies a l'ajuda de Carles Esplà, integrant-se a la Casa Regional Valenciana de la capital mexicana. Durant un temps treballà patrocinat per Josep Garcia Borràs, un industrial barceloní qui li encarregà una biografia de Pau Casals que no arribaria a completar per desavinences amb l'industrial. Més endavant continuarà treballant però com a corrector de proves a una imprenta de la capital mexicana.
JOSEP
BOLEA GORGONIO
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
En aquesta polèmica intervingueren, entre altres, Eduard Buïl des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, el qual preconitzava una renovació des de l’interior mateix del teatre valencià; Eduard Martínez Ferrando, a favor d’un «teatre d’art» correctament expressat, i Eduard López Chavarri, admirador dels experiments renovadors del teatre universal.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.
MANUELA
BALLESTER I VILASECA
-
(València, 1908 - Berlín, 1994). Filla de l'escultor valencià Antoni Ballester Aparicio i germana d'altres futurs artistes: Antoni, escultor, i Rosa i Josefina, ambdues gravadores. Durant els seus estudis a l’Escola de Belles Arts va ser companya d’altres grans artistes com Rafael Pérez Contel. Se centrà en la pintura, la il·lustració i el disseny de cartells. Al voltant dels anys trenta, destaquen les col·laboracions com a il·lustradora en diverses revistes, certàmens i premis artístics. Obtingué el segon premi al cartell del Patronat Nacional de Turisme de Madrid (1935). Artista dinàmica, i membre actiu de l'anomenada Generació Valenciana dels Trenta, participà en diverses mostres col·lectives de l'època com la realitzada per l'Agrupació Valencianista Republicana a la Sala Blava de València en 1931. Un any després, es casa amb Josep Renau. Dona de conviccions d'esquerres, el compromís polític acabaria, com en el cas de Renau, en la militància al Partit Comunista durant els anys republicans, on es convertiria en una de les més destacades representants dels intel·lectuals i artistes locals pròxims a les files comunistes.
D'altra banda, col·laboraria a la realització d'obres de compromís polític com el cartell en el qual es reclamava el vot de les dones per al Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. Va dirigir la revista Pasionaria (1937), la revista de l'Agrupació de Dones Antifeixistes de València i va col·laborar en diverses tasques de l'Exèrcit Popular. El 1937 va participar en el Congrés Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura. Es va exiliar primer a França amb una part de la seua família, fins que va poder travessar l'Atlàntic i reunir-se amb Josep Renau a Mèxic, on van romandre fins al 1959. Aquell any es va traslladar junt amb la seua família a Berlín en la que seria la segona etapa del seu exili i va continuar exercint la seua tasca artística, fins a l’any 1979 que va tornar a València.
ÀLVAR
PASCUAL-LEONE FORNER
-
(Vinaròs, 1896 - Mèxic, 1953). Procedent d'una família de mentalitat liberal, es va formar a la Universitat de València. Es casà amb Ascensió Chirivella i Marín, una de les primeres advocades d'Espanya, que va formar part de les dones universitàries de la generació del 27. Els seus inicis polítics daten de 1918, quan exerceix de president de la Joventut Republicana Nacionalista. Compagina la presidència d'aquesta organització i el seus estudis amb col·laboracions en publicacions d'esquerres, com el setmanari local de Vinaròs El Socialista o la revista Pàtria Nova, fundada per ell el 1921. Va arribar a publicar en moltes més publicacions com El Pueblo, La Voz de Valencia, La Libertad o El Luchador. Destaca la seva participació en la revista literària i progressista Taula de Lletres Valencianes, creada a València l'octubre de 1927 per Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Enric Navarro, Miquel Duran i Francesc Caballero, que buscava impulsar la valencianització de les forces polítiques i recuperar la personalitat nacional. Va assistir a les últimes Corts de la República celebrades al castell de Figueres, l´1 de febrer de 1939. Aquest mateix any, en acabar la guerra, s'exilia a Mèxic passant abans per França. Ja instal·lat a Mèxic, va ser conseller jurídic de l'Instituto Mexicano del Seguro Social des de la seva fundació, des del qual es dedicà a publicar una sèrie de monografies sobre legislació laboral, de gran influència a tota Amèrica Llatina. Allà funda el 1943, amb un grup de republicans seguidors de Diego Martínez Barrio, el grup polític "España con Honra", l'objectiu principal del qual era donar a conèixer la legalitat de la República Espanyola. Àlvar Pascual-Leone proposa la formació d'una associació de partits republicans a Mèxic després del final de la Guerra Civil. A partir d'aquesta idea, naix Acció Republicana Espanyola, formada bàsicament per Izquierda Republicana i Unión Republicana. Va arribar a tenir delegacions a tota Amèrica, Europa, i fins i tot en les Filipines. Pascual-Leone va aconseguir que el president de Mèxic, Manuel Àvila Camacho, autoritzés la reunió de les Corts espanyoles al Saló de Cabildos del Palau de govern de la Ciutat de Mèxic el 17 d'agost de 1945.
MANUEL
URIBARRI BARUTELL
-
(Burjassot, 1896 - Veracruz, 1962). Des de jove va encarar la seua carrera al camp militar i als 18 anys se’n va anar de voluntari a Ceuta (1914-1916). Va ingressar en la Guàrdia Civil a Toledo i València. Va escriure tres obres de teatre: El didalet de l'amor; Eh! La xiqueta...; i Un nòvio per deu quinzets. Va ser membre d’Esquerra Valenciana. Durant l'alçament militar del 18 de juliol del 1936 juga un paper cabdal a la ciutat de València, organitzant i armant les milícies a la ciutat i posant la Guàrdia Civil a les ordes de la República. A Cuba, on estava en contacte amb altres exiliats, va dirigir un programa de Radio Cadena Habana anomenat La hora valenciana. En l’exili va publicar La quinta columna española: revelaciones sensacionales (1943), La quinta columna española. El SIM de la República (1943) i El triunfo de la traición. El documento más sensacional y enérgico contra la política de apaciguamiento (1945).
ENRIC
CEREZO SENÍS
-
(València, 1908 - Mèxic, 1985). Advocat de professió, cursa la carrera a la Universitat de València, arribant a ser jutge d'instrucció a l'Audiència Provincial de València. Als 21 anys s'afilia a les Joventuts Socialistes i dos anys després, el desembre de 1931, ingressa a la Unió General de Treballadors, fent-ho al Sindicat d'Oficis Varis. Posteriorment, i en crear-se el Sindicat d'Advocats, entra a formar part d'aquest. El 1933 assumeix distints càrrecs d'importància al si del PSOE. En finalitzar la Guerra Civil espanyola es va exiliar al Marroc de d'on el 1942 s'embarca a Casablanca al vaixell Nyassa, què el durà a Mèxic, el seu destí definitiu. Es va establir a Mèxic DF, on va col·laborar amb la Casa Regional Valenciana i en les seues publicacions com Levante, Senyera o Mediterrani, de la qual fou gerent, així com amb les principals capçaleres de l'exili català com La Nostra Revista i Quaderns de l'Exili.
SERAFÍ
SALORT GINESTAR
-
(Agres, 1902 - Ciutat de Mèxic, 1964). Es va formar com a mestre a l’Escola Normal de València entre 1917 i 1921. Va opositar en la convocatòria de 1923, amb un resultat de 110,25 punts, la qual cosa li assegurà una de les places vacants de magisteri. La primera destinació, publicada oficialment al març de 1925, va ser l’escola de la Pobla de Benifassà. El 25 d'abril de 1925 es va fer càrrec de l’escola elemental de Culla, i en 1934 demanà un trasllat concedit finalment al Grup Cervantes de Borriana, on pel novembre era designat també mestre d’adults. Formarà part del grup renovador capitanejat per Carles Salvador i el trobarem implicat en diverses accions importants per al valencianisme i l’escola valenciana. Amb la caiguda de Castelló en mans franquistes (juny de 1938), Salort marxa a Manresa, en zona lleial a la República. Hi va treballar al Grup Escolar Renaixença, on hi havia un bon estol de mestres avançats: Rosa Delhom, líder en la renovació de l’ensenyament i propagandista de l’Escola Moderna. Va fugir a França, va estar uns mesos en un camp de refugiats i d’allà va passar a Mèxic amb el vapor Sinaia, que salpà el 25 de maig de 1939 des del port de Sète amb 1.599 republicans que havien acceptat l’asil polític del president de Mèxic. A la seua fitxa d’asilat consta que hi va entrar per Veracruz el 13 de juny de 1939, que era casat, sabia francés i no professava cap religió. Era membre de la Casa Regional Valenciana, per a la fundació de la qual va escriure en valencià la primera crida en 1942, en fou vicepresident en 1958 i col·laborà amb escrits valencians en el seu portaveu Senyera. Va escriure amb Francesc Alcalà Llorente i Enrique Bohorques el llibret per a la Falla de Texcoco, la primera falla plantada a Mèxic (1945). En Senyera va publicar entre 1952-1961 diversos textos en prosa i poemes en què ressona la memòria personal.
MIQUEL
PENYA MASSIP
-
(Castelló de la Plana, 1899-1975). Fill d'una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l'acusació de conspiració. El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s'hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d'eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad. El 14 d'abril d'eixe any va ser l'encarregat d'anunciar la proclamació de la República des de l'Ajuntament de Castelló. Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l'Acció Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d'Esquerra de Gaetà Huguet. Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels "Amics de la Unió Soviètica", alhora que col·labora amb l'Ateneu Racionalista de Castelló. Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l'exercici de la seua professió com a metge amb l'agitació política. En finalitzar la guerra va haver d'exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algún temps i on col·laborà amb la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d'organitzacions d'exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l'Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català. El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després.
FRANCESC
ALCALÀ LLORENTE
-
(València, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1997). Economista i escriptor. Fill de Vicent Alcalà Virto i de Josepa Llorente Cabrera, era renebot de Teodor Llorente Olivares.Ingressà com a professor en l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de València. Del 1926 a 1936 treballà en el Banco de Bilbao a Madrid i València.
En 1934 col·laborà amb la fundació d’Esquerra Valenciana. En 1936, en esclatar la Guerra Civil, fou delegat del Consell Superior Tutelar de Menors del Ministeri de Justícia i, en 1938, oficial del Centre d’Organització Permanent de les Tropes d’Intendència de l’Exèrcit Popular de la República. L’any següent va ser elegit delegat a Perpinyà del Comité d’Acollida d’Infants Espanyols i delegat del Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE) de París.
El 1942 ell i la seua esposa van embarcar en el Nyassa rumb a Mèxic. Al cap de poc temps van obtindre la ciutadania mexicana. Treballà en el Banco Continental, la Compañía Mexicana de Seguros La Metropolitana i el Banco Industrial de l’Estat de Mèxic.
Participà en la fundació de la Casa Regional Valenciana de Mèxic, que presidí, i col·laborà amb la revista Senyera com a poeta i, ocasionalment, en Quaderns de l’Exili. Publicà els llibres de versos Evocación de Valencia i Exilio, probablement traduïts del valencià.
MARÍ
CIVERA MARTÍNEZ
-
(València, 1900 - Ciutat de Mèxic, 1975). Periodista, sindicalista i polític. Va estudiar comptabilitat i va treballar en una consignatària del Grau de València. En 1919 es va afiliar a la CNT i en 1925 entrà en la maçoneria. En 1930 va començar la tasca d’editor i director de la publicació quinzenal Cuadernos de Cultura, en què col·laboraven autors marxistes, republicans i liberals antimonàrquics, amb voluntat de formar la classe obrera.
En 1931 publicà l’obra El sindicalismo. Historia, filosofía, economía, la qual augmentà el seu reconeixement entre el sindicalisme anarquista. En 1933 obtingué una plaça de funcionari en l’Institut del Vi de Madrid i, un any després, va ser un dels constituents del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña. De seguida, es convertí en un dels ideòlegs de referència del partit i va començar a col·laborar en El Sindicalista.
L’estiu del 1936 es feu càrrec a València de la direcció d’El Pueblo, subtitulat Diario del Partido Sindicalista. L’any següent va ser un dels fundadors de la Secció d’Estudis Econòmics de l’Institut d’Estudis Valencians que havia creat Francesc Bosch i Morata i que dirigia l’enginyer agrònom Rafael Font de Mora i Llorens.
El mateix 1937 es traslladà a Barcelona i substituí Ángel Pestaña en la direcció del periòdic Mañana, òrgan d’expressió de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. Quan morí Pestaña assumí la presidència del partit.
En finalitzar la Guerra Civil va creuar els Pirineus i va ser internat en el camp d’Argelers, on estigué alguns mesos fins que aconseguí un visat per a anar a Mèxic. En 1942 embarcà a Marsella en el Maréchal Lyautey rumb a Casablanca, des d’on embarcà en el Nyassa cap a Mèxic, on continuà la tasca d’editor i fou gerent de l’editorial Uteha. Va ser soci de la Casa Regional Valenciana, col·laborà en les seues publicacions Levante i Mediterrani, de la qual fou director, així com en La Nostra Revista, Quaderns de l’Exili, La Humanitat, CNT, Espoir i Horizontes.
ARTUR
PERUCHO BADÍA
-
(Borriana, 1902 - Ciutat de Mèxic, 1956). Periodista i escriptor. Cursà el Batxillerat en l’Institut Lluís Vives i estudià dret en les universitats de València i Madrid. Des de ben jove col·laborà en el diari El Pueblo i en 1927 en La Gaceta Literaria. Eixe any, arran de la mort de son pare, es traslladà de Madrid a Barcelona, on feu de pont entre catalans i valencians, com es desprén de les seues col·laboracions en Taula de Lletres Valencianes. Publicà en Acció Valenciana, Avant, La Nostra Terra, La Nova Revista, Joia, La Publicitat, D’Ací i d’Allà.
En 1929 fou corresponsal de Diario de Barcelona a París, on va escriure la novel·la Ícar o la impotència. Va escriure Catalunya sota la dictadura, informe en què denuncià els atacs de la dictadura a la llengua catalana. Va col·laborar en Mirador, La Rambla de Catalunya, La Rambla i Diari del Migdia. Se’l va incloure en l’antologia generacional La poesia valenciana en 1930. En 1935 contragué matrimoni a Madrid amb la parisenca Lucienne Gache.
A conseqüència de la sublevació militar del 1936 s’identificà amb l’ideal comunista, sense abandonar el republicanisme federal d’esquerres. L’octubre del 1936 s’instal·là a Barcelona, on fou designat director del setmanari Mirador, confiscat pel PSUC. També treballà en la productora i distribuïdora cinematogràfica de filiació comunista Film Popular. Al final de la guerra passà la frontera i es reuní amb Lucienne a París, fins que el 4 d’abril embarcà a Sant Nazer en el Flandre, vapor que atracà a Veracruz el 22 d’abril del 1939. A finals de juliol Lucienne va arribar en el Mexique. El juny del 1940 va donar a llum un nadó, però al cap de quinze dies va morir de febres puerperals. Perucho, desenganyat de tot, va fer vida al marge dels cercles habituals dels exiliats valencians i catalans. En canvi, va congeniar amb exiliats espanyols d’expressió castellana, es va abocar a una vida de bohèmia i, arran del pacte germanosoviètic, va abandonar el PCE. Gràcies a la seua extraordinària capacitat professional es feu un lloc en la premsa del país d’adopció. Fou coordinador d’informació internacional del setmanari Tiempo, corrector d’estil d’El Nacional i crític de cinema d’Excélsior. La seua aportació va resultar decisiva per a modernitzar la crítica cinematogràfica a Mèxic.
En l’emissora XEB va travar relacions amb l’actriu radiofònica Nené Torres, amb la qual va formar una nova família que va tindre tres filles. Però, víctima d’una hipertensió maligna, va morir quan encara no tenia 54 anys. Està soterrat en el “Panteón Español” de la capital federal de Mèxic.
CARLES
ESPLÀ RIZO
-
(Alacant, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1971). Periodista i polític. Cursà estudis en l’Escola de Comerç d’Alacant. Als díhuit anys començà a escriure en el diari republicà El Luchador. Els seus articles en contra de la monarquia i la interrupció d’un míting de Melquiades Álvarez, líder del Partit Reformista, li comportaren el desterrament a València, on formà part de la redacció del diari El Pueblo en companyia de Félix Azzati, Vicent Marco Miranda i Juli Just. Distanciat d’Azzati per l’antivalencianisme del PURA, Esplà va ser elegit president de la Joventut Republicana Nacionalista, agrupació que havia sorgit en 1918 d’un sector valencianista dins del blasquisme, constituïda per jóvens com els germans Àlvar i Joan Baptista Pascual-Leone, Juli Just i el mateix Esplà. La trajectòria de la Joventut Republicana Nacionalista abocà a la fundació d’Esquerra Valenciana en 1934. El 14 d’abril del 1931 proclamà la Segona República a Alacant i provisionalment es feu càrrec del Govern Civil. Al maig va ser cap de l’oficina de premsa en el Ministeri d’Estat. Al mes següent fou nomenat governador civil de Barcelona, on tenia bones relacions amb els dirigents catalanistes i va facilitar l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després de la sublevació militar de juliol del 1936 va ser designat governador civil de València i, en el segon Govern de Largo Caballero, va ser ministre de Propaganda i Cultura, des d’on intentà construir una xarxa internacional de difusió de la causa republicana, atraure els intel·lectuals de tot el món i infondre ànims als combatents. En el Govern de Negrín fou subsecretari d’Estat, càrrec des d’on supervisà la tasca del suprimit Ministeri de Propaganda i organitzà els servicis diplomàtics republicans. Després de la guerra va ser condemnat en rebel·lia pels tribunals de la dictadura a la pena de trenta anys de reclusió major. Però Esplà s’havia desplaçat a París i, poc abans de la invasió alemanya, se n’anà a Buenos Aires, on es va fer càrrec de l’agència anglesa d’informació Reuters. Després s’instal·là a Mèxic, on va ser secretari de la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols, vocal d’Acció Republicana Espanyola i de la Junta Espanyola d’Alliberament. També va presidir el Centre Republicà Espanyol i va col·laborar en les revistes de la Casa Regional Valenciana, així com en La Nostra Revista, Vida Catalana, Mundo Libre i España Nueva. En Ediciones Minerva va traduir al castellà obres de François Rabelais i Alphonse Daudet. Durant les dècades del 1950 i 1960 treballà com a traductor i corrector en les Nacions Unides.
ALARD
PRATS BELTRAN
-
(Culla, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1984). Escriptor i periodista. Tot i que va nàixer a Culla, la seua família procedia de Benassal. L’èxit de Tres días con los endemoniados li va meréixer un gran homenatge l’estiu de 1930 a la Font d’en Segures del seu poble, Benassal, amb el qual mantenia una relació ben estreta i grans amistats com Carles Salvador. Com a bon orador, va fer conferències i mítings polítics a favor del partit de Marcel·lí Domingo, Izquierda Republicana. Alard passà del Seminari de Tortosa al de Saragossa, i més tard al Col·legi Espanyol de Roma. Ell va ser el primer director del Diario de Castellón des de 1925, va viure un temps a Barcelona i a Marsella. Després anà a Madrid, a l’Escola de Periodisme, i començà a col·laborar en diversos periòdics mentre estudiava periodisme. A Madrid va conéixer la periodista Mercedes Segura Núñez, amb qui es casà en 1934 i va ser companya i col·laboradora infatigable. Amb l’esclat de la guerra, la família se separa temporalment: ell es quedà a Madrid fins al darrer moment, i ella passà a València seguint el Govern. Va ser assessor de la Secretaria de Guerra amb Largo Caballero. Durant l’exili, de Tolosa de Llenguadoc passen a París i Bordeus, on s’embarquen amb rumb a les Illes Guadalupe i d’allà a Santiago de Cuba. D’allí van passar a l’Havana, on van estar nou mesos i col·labora en El Mundo i Carteles. En 1940 s’estableixen a la Ciutat de Mèxic, on havien fet cap la major part dels intel·lectuals. A Mèxic va ser director de diverses revistes, editorialista d’Excelsior, autor de nombrosos reportatges i entrevistes a personalitats intel·lectuals i científiques en Hoy, Nosotros, Acá, i membre de l’UNRRA (The United Nations Relief and Rehabilitation Administration). D’aquells anys són els llibres El torbellino de Medio Oriente (Mèxic, 1958), Visión actual de Belice (1958), La ruta de Humboldt i Un mundo alucinante. La tornada temporal només va ser possible a la mort de Franco, en 1978 i 1980. Va morir d’un emfisema pulmonar en 1984 a la Ciutat de Mèxic.
ERNEST
GUASP
-
(Alzira, 1901-Ciutat de Mèxic, 1984) Considerat un dels renovadors de la caricatura valenciana, fou un dels dibuixants i caricaturistes valencians més importants del segle XX. Des de ben jove s'inicia en el dibuix, començant a col·laborar a algunes publicacions de la seua ciutat natal, fins que a principi de la dècada del 1920 començà a fer-ho des de les pàgines de La Correspondencia de Valencia i un poc més endavant des d'El Mercantil Valenciano. El seu prestigi anà en augment i començà a exposar a València, a galeries com la Sala Blava o al Cercle de Belles Arts. Més endavant es traslladà a Barcelona, on compaginà la seua faceta de caricaturista i dibuixant a Las Noticias i El Diluvio amb la de periodista. El juny de 1931 el trobem com un dels membres fundadors de la revista El Be Negre, què esdevindrà una de les més importants revistes de sàtira política del moment i què destacava pel seu humor mordaç, sarcàstic i provocador. Al mateix temps que desenvolupava la seua carrera professional era un actiu militant d'Esquerra Republicana de Catalunya primer i del PSUC durant els anys de la Guerra Civil.
Amb la finalització de la guerra s'exilià a França on va ser internat junt a molts altres republicans al camp de concentració d'Argelers. En ser posat en llibertat marxà cap a Marsella, on agafà un vaixell que el dugué fins a Casablanca, des d'on es dirigí al seu destí final, el port de Veracruz, a Mèxic. Una vegada estabilitzat a Mèxic va reprendre la seua professió com a periodista i dibuixant, treballant en nombroses publicacions, tals com La Estampa, El Popular o Novedades on col·laborà fins que morí.
FELIP
MELIÀ
-
(València, 1895 - Mèxic, 1973). Comediògraf, que durant la dècada de 1920 publicà obres com Patrons i proletaris, Els fills dels vells, As d'oros i Miqueta, El llenguatge del tabaco, Pobrets però honraets, Encara queda el sol en la torreta o Rialles. Però, la seua obra més important fou Pare vosté la burra, amic!, què va ser representada en diverses ocasions a València i Barcelona i, més endavant, durant el seu exili, a Mèxic. Va guanyar el concurs convocat per la Comissió Inventora dels Espectacles de Catalunya amb l’obra No jugar con el pueblo. Col·labora en el període de la Guerra Civil a publicacions com Nostre Teatro, Nostres Comèdies o Teatro Valencià.
Quan acaba la Guerra Civil, s’exilià a França, estant a un camp d’internament fins que se n’anà a la República Dominicana. A principis del 1942, però, es va traslladar a Mèxic gràcies a l'ajuda de Carles Esplà, integrant-se a la Casa Regional Valenciana de la capital mexicana. Durant un temps treballà patrocinat per Josep Garcia Borràs, un industrial barceloní qui li encarregà una biografia de Pau Casals que no arribaria a completar per desavinences amb l'industrial. Més endavant continuarà treballant però com a corrector de proves a una imprenta de la capital mexicana.
JOSEP
BOLEA GORGONIO
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
En aquesta polèmica intervingueren, entre altres, Eduard Buïl des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, el qual preconitzava una renovació des de l’interior mateix del teatre valencià; Eduard Martínez Ferrando, a favor d’un «teatre d’art» correctament expressat, i Eduard López Chavarri, admirador dels experiments renovadors del teatre universal.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.
MANUELA
BALLESTER I VILASECA
-
(València, 1908 - Berlín, 1994). Filla de l'escultor valencià Antoni Ballester Aparicio i germana d'altres futurs artistes: Antoni, escultor, i Rosa i Josefina, ambdues gravadores. Durant els seus estudis a l’Escola de Belles Arts va ser companya d’altres grans artistes com Rafael Pérez Contel. Se centrà en la pintura, la il·lustració i el disseny de cartells. Al voltant dels anys trenta, destaquen les col·laboracions com a il·lustradora en diverses revistes, certàmens i premis artístics. Obtingué el segon premi al cartell del Patronat Nacional de Turisme de Madrid (1935). Artista dinàmica, i membre actiu de l'anomenada Generació Valenciana dels Trenta, participà en diverses mostres col·lectives de l'època com la realitzada per l'Agrupació Valencianista Republicana a la Sala Blava de València en 1931. Un any després, es casa amb Josep Renau. Dona de conviccions d'esquerres, el compromís polític acabaria, com en el cas de Renau, en la militància al Partit Comunista durant els anys republicans, on es convertiria en una de les més destacades representants dels intel·lectuals i artistes locals pròxims a les files comunistes.
D'altra banda, col·laboraria a la realització d'obres de compromís polític com el cartell en el qual es reclamava el vot de les dones per al Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. Va dirigir la revista Pasionaria (1937), la revista de l'Agrupació de Dones Antifeixistes de València i va col·laborar en diverses tasques de l'Exèrcit Popular. El 1937 va participar en el Congrés Internacional d'Escriptors en Defensa de la Cultura. Es va exiliar primer a França amb una part de la seua família, fins que va poder travessar l'Atlàntic i reunir-se amb Josep Renau a Mèxic, on van romandre fins al 1959. Aquell any es va traslladar junt amb la seua família a Berlín en la que seria la segona etapa del seu exili i va continuar exercint la seua tasca artística, fins a l’any 1979 que va tornar a València.
ÀLVAR
PASCUAL-LEONE FORNER
-
(Vinaròs, 1896 - Mèxic, 1953). Procedent d'una família de mentalitat liberal, es va formar a la Universitat de València. Es casà amb Ascensió Chirivella i Marín, una de les primeres advocades d'Espanya, que va formar part de les dones universitàries de la generació del 27. Els seus inicis polítics daten de 1918, quan exerceix de president de la Joventut Republicana Nacionalista. Compagina la presidència d'aquesta organització i el seus estudis amb col·laboracions en publicacions d'esquerres, com el setmanari local de Vinaròs El Socialista o la revista Pàtria Nova, fundada per ell el 1921. Va arribar a publicar en moltes més publicacions com El Pueblo, La Voz de Valencia, La Libertad o El Luchador. Destaca la seva participació en la revista literària i progressista Taula de Lletres Valencianes, creada a València l'octubre de 1927 per Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Enric Navarro, Miquel Duran i Francesc Caballero, que buscava impulsar la valencianització de les forces polítiques i recuperar la personalitat nacional. Va assistir a les últimes Corts de la República celebrades al castell de Figueres, l´1 de febrer de 1939. Aquest mateix any, en acabar la guerra, s'exilia a Mèxic passant abans per França. Ja instal·lat a Mèxic, va ser conseller jurídic de l'Instituto Mexicano del Seguro Social des de la seva fundació, des del qual es dedicà a publicar una sèrie de monografies sobre legislació laboral, de gran influència a tota Amèrica Llatina. Allà funda el 1943, amb un grup de republicans seguidors de Diego Martínez Barrio, el grup polític "España con Honra", l'objectiu principal del qual era donar a conèixer la legalitat de la República Espanyola. Àlvar Pascual-Leone proposa la formació d'una associació de partits republicans a Mèxic després del final de la Guerra Civil. A partir d'aquesta idea, naix Acció Republicana Espanyola, formada bàsicament per Izquierda Republicana i Unión Republicana. Va arribar a tenir delegacions a tota Amèrica, Europa, i fins i tot en les Filipines. Pascual-Leone va aconseguir que el president de Mèxic, Manuel Àvila Camacho, autoritzés la reunió de les Corts espanyoles al Saló de Cabildos del Palau de govern de la Ciutat de Mèxic el 17 d'agost de 1945.
MANUEL
URIBARRI BARUTELL
-
(Burjassot, 1896 - Veracruz, 1962). Des de jove va encarar la seua carrera al camp militar i als 18 anys se’n va anar de voluntari a Ceuta (1914-1916). Va ingressar en la Guàrdia Civil a Toledo i València. Va escriure tres obres de teatre: El didalet de l'amor; Eh! La xiqueta...; i Un nòvio per deu quinzets. Va ser membre d’Esquerra Valenciana. Durant l'alçament militar del 18 de juliol del 1936 juga un paper cabdal a la ciutat de València, organitzant i armant les milícies a la ciutat i posant la Guàrdia Civil a les ordes de la República. A Cuba, on estava en contacte amb altres exiliats, va dirigir un programa de Radio Cadena Habana anomenat La hora valenciana. En l’exili va publicar La quinta columna española: revelaciones sensacionales (1943), La quinta columna española. El SIM de la República (1943) i El triunfo de la traición. El documento más sensacional y enérgico contra la política de apaciguamiento (1945).
ENRIC
CEREZO SENÍS
-
(València, 1908 - Mèxic, 1985). Advocat de professió, cursa la carrera a la Universitat de València, arribant a ser jutge d'instrucció a l'Audiència Provincial de València. Als 21 anys s'afilia a les Joventuts Socialistes i dos anys després, el desembre de 1931, ingressa a la Unió General de Treballadors, fent-ho al Sindicat d'Oficis Varis. Posteriorment, i en crear-se el Sindicat d'Advocats, entra a formar part d'aquest. El 1933 assumeix distints càrrecs d'importància al si del PSOE. En finalitzar la Guerra Civil espanyola es va exiliar al Marroc de d'on el 1942 s'embarca a Casablanca al vaixell Nyassa, què el durà a Mèxic, el seu destí definitiu. Es va establir a Mèxic DF, on va col·laborar amb la Casa Regional Valenciana i en les seues publicacions com Levante, Senyera o Mediterrani, de la qual fou gerent, així com amb les principals capçaleres de l'exili català com La Nostra Revista i Quaderns de l'Exili.
SERAFÍ
SALORT GINESTAR
-
(Agres, 1902 - Ciutat de Mèxic, 1964). Es va formar com a mestre a l’Escola Normal de València entre 1917 i 1921. Va opositar en la convocatòria de 1923, amb un resultat de 110,25 punts, la qual cosa li assegurà una de les places vacants de magisteri. La primera destinació, publicada oficialment al març de 1925, va ser l’escola de la Pobla de Benifassà. El 25 d'abril de 1925 es va fer càrrec de l’escola elemental de Culla, i en 1934 demanà un trasllat concedit finalment al Grup Cervantes de Borriana, on pel novembre era designat també mestre d’adults. Formarà part del grup renovador capitanejat per Carles Salvador i el trobarem implicat en diverses accions importants per al valencianisme i l’escola valenciana. Amb la caiguda de Castelló en mans franquistes (juny de 1938), Salort marxa a Manresa, en zona lleial a la República. Hi va treballar al Grup Escolar Renaixença, on hi havia un bon estol de mestres avançats: Rosa Delhom, líder en la renovació de l’ensenyament i propagandista de l’Escola Moderna. Va fugir a França, va estar uns mesos en un camp de refugiats i d’allà va passar a Mèxic amb el vapor Sinaia, que salpà el 25 de maig de 1939 des del port de Sète amb 1.599 republicans que havien acceptat l’asil polític del president de Mèxic. A la seua fitxa d’asilat consta que hi va entrar per Veracruz el 13 de juny de 1939, que era casat, sabia francés i no professava cap religió. Era membre de la Casa Regional Valenciana, per a la fundació de la qual va escriure en valencià la primera crida en 1942, en fou vicepresident en 1958 i col·laborà amb escrits valencians en el seu portaveu Senyera. Va escriure amb Francesc Alcalà Llorente i Enrique Bohorques el llibret per a la Falla de Texcoco, la primera falla plantada a Mèxic (1945). En Senyera va publicar entre 1952-1961 diversos textos en prosa i poemes en què ressona la memòria personal.
MIQUEL
PENYA MASSIP
-
(Castelló de la Plana, 1899-1975). Fill d'una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l'acusació de conspiració. El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s'hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d'eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad. El 14 d'abril d'eixe any va ser l'encarregat d'anunciar la proclamació de la República des de l'Ajuntament de Castelló. Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l'Acció Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d'Esquerra de Gaetà Huguet. Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels "Amics de la Unió Soviètica", alhora que col·labora amb l'Ateneu Racionalista de Castelló. Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l'exercici de la seua professió com a metge amb l'agitació política. En finalitzar la guerra va haver d'exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algún temps i on col·laborà amb la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols. Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d'organitzacions d'exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l'Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català. El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després.