Inici Introducció Vídeo capitular Fitxes Documents Galeria de fotografies
JOSEP
CASTANYER FONS
-
(València, 1900 - París, 1951). Activista cultural i polític. En els anys vint va publicar moltes obres de teatre popular. A l’adveniment de la República formà part del consell de redacció d’El Poble Valencià. En 1933 va fundar la Societat d’Autors Valencians.
Pels anys trenta formà part del Centre d’Actuació Valencianista, en la presidència del qual substituí Joaquim Reig. En 1935 fou elegit president del Partit Valencianista d’Esquerra, fruit de la fusió de diverses agrupacions polítiques. També fou nomenat director d’El País Valencià, on escrigué amb el pseudònim de Batiste Conca.
Durant la Guerra Civil va ser president a València de l’SGAE i també del Sindicat d’Autors i Compositors, així com subdelegat de Cultura de la província de València. En la província de Castelló i en el front de Llevant fou comissari de brigada i de divisió i cap d’Intel·ligència Militar.
El 28 de març del 1939 va embarcar en el port d’Alacant en l’Stanbrook en companyia del seu germà Angelí. Arribats a Orà, va ser confinat en una companyia de castic dedicada a la construcció del ferrocarril transsaharià, on va agafar la tuberculosi. Una vegada alliberat, intentà mantindre viu el Partit Valencianista d’Esquerra amb dos línies d’actuació bàsiques: assegurar la presència del valencianisme en l’exili i el contacte entre els militants, i procurar la unitat dels partits a fi de recuperar la legalitat republicana.
El febrer del 1944 llançà des d’Orà un manifest en valencià i castellà en què s’anunciava la creació de la Unió Democràtica d’Acció Valenciana, que va tindre poc de recorregut. En 1946 s’instal·là a París i amb el seu germà va fundar la Casa Regional Valenciana, de la qual fou el primer president.
ANGELÍ
CASTANYER FONS
-
(Huéjena, 1905 - València, 1974). Poeta i activista cultural i polític. Des del 1924 col·laborà en la revista Germania, de Lo Rat Penat. En 1930 va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de València. Durant la dècada dels trenta col·laborà en publicacions valencianistes com Taula de Lletres Valencianes, Nostre Teatre, El Camí i El País Valencià. En 1932 fou un dels firmants de les Normes de Castelló.
En 1931 fou un dels fundadors del Centre d’Actuació Valencianista, la tasca cultural del qual fou assumida per Proa (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), creada en 1935 per Gaetà Huguet; fou vocal de la junta directiva i col·laborador del seu butlletí, Timó. El maig del 1938 fou nomenat conseller de Cultura del Consell Provincial de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.
El 28 de març del 1939 va embarcar en el port d’Alacant en l’Stanbrook en companyia del seu germà Josep. A Orà (Algèria) el va acollir una família que tenia un estudi fotogràfic, on treballà. Acabada la Segona Guerra Mundial, s’establí durant tres anys a Bordeus i a partir del 1948 va establir la residència a París on, amb el seu germà, fundà la Casa Regional Valenciana.
En 1954 publicà el poemari Miratge. Fou director del periòdic Nueva República i col·laborà en El Poble Català, Vincle i Foc Nou. Participà en diverses edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exterior. En 1971 tornà a València, després de trenta-dos anys d’exili. En 1973, un any abans de morir, guanyà la Flor Natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat.
JULI
JUST GIMENO
-
(València, 1894 - París, 1976). Periodista, ocupà diversos ministeris en els governs de la República en l’exili, fou corresponsal de diversos diaris americans i col·laborador d’España Libre, El Poble Català, Revista de Catalunya, La Nostra Revista, Ibérica i España Errante. Estudià enginyeria a Madrid, tot i que mai exercí la professió, treballa com a periodista i traductor. Fundà la Joventut Nacionalista Republicana, intervingué als moviments contra la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia. Fou president de la Casa de la Democràcia i se’l va considerar padrí de l’acostament al valencianisme més republicà fins al punt de proclamar la Segona República des del balcó de l’Ajuntament de València. Posteriorment fou ministre d’Obres Públiques i impulsà la construcció dels refugis contra els bombardejos de Madrid i València. A més, formà part del Consell Superior de Guerra. S’exilià amb la seua dona a Cotlliure, fou empresonat a les presons de Marsella, Foix, Pàmies i Tolosa de Llenguadoc i internat als camps de concentració Vernet de l’Arieja i Récébédou. Després de l’alliberament de França, promogué les Corts Republicanes a l’exili a Mèxic.
FRANCESC
PUIG ESPERT
-
(València, 1892 - Asnières-sur-Seine, 1967). Professor de llengua espanyola a París i locutor de la radiotelevisió francesa. Col·laborà en Senyera i en la revista Sicània, editorial que va publicar pòstumament el seu poemari Hortolans (1967). Llicenciat en Filosofia i Lletres amb qualificació d’excel·lent a la Universitat de València. Va guanyar diverses Flors Naturals als Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1920, 1921 i 1926. Com a poeta s’havia donat a conéixer amb Esberles del cor (1914). Pertanyia al grup de poetes que des de Taula de Lletres Valencianes, El País Valencià o Timó responien a la voluntat de contribuir al redreçament del poble valencià tant des de la implicació política activa com des del compromís amb la literatura.
S’inicià a la política de secretari de la Joventut Nacionalista Republicana i s’afilià al Partido Republicano Radical Socialista. Durant la Guerra Civil participà a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València. A Elx va desenvolupar una àmplia tasca cívica i d’ajut a l’esforç de la guerra com ara actes polítics i culturals, activitats de solidaritat amb els combatents al front o la participació en emissions de la ràdio local. S’exilià a França, ja que sabia que estava buscat per les seues conviccions d’esquerres. Després d’un període d'aïllament, va reprendre el contacte amb exiliats espanyols i valencians, mantenint correspondència amb Angelí Castanyer, entre d’altres, i participant en actes culturals. El 1956, als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili celebrats a Cambridge, fou guardonat amb un accèssit de la Viola per A la Verge dels Desemparats.
GAETÀ
HUGUET SEGARRA
-
(Castelló de la Plana, 1882 - 1959). Exiliat en diverses poblacions franceses, a Montpeller va fundar el Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià. La precarietat de la seua salut li va complicar l’etapa d’estudis superiors. Va seguir el llegat polític de son pare, Gaetà Huguet i Breva, i va decidir estudiar Matemàtiques, Agricultura i Enologia per poder dedicar-se al negoci familiar. A través de diferents organitzacions, Gaetà va esdevenir líder del valencianisme al nord del país i impulsa Esquerra Republicana del País Valencià, tot i que després es va separar en Esquerra Republicana i Esquerra Valenciana. Gaetà va participar en organismes com la Caixa d’Estalvis on fou vicepresident. Entre les grans aportacions al valencianisme cultural cal esmentar el Consell de Cultura i Relacions Valencianes (1935), on va establir connexions amb organitzacions polítiques de Galícia i el País Basc. Es va exiliar a París, Orleans, Bordeus, Montpeller i al Principat d’Andorra. Una vegada acabat l’exili, va haver de pagar una gran depuració de responsabilitats polítiques. Profundament compromés amb l'erradicació de l'analfabetisme, va escriure Valencians de secà.
EMILI
GÓMEZ NADAL
-
(València 1907 – Valencia d’Agen 1993). Historiador, professor, escriptor i polític. Fill de Doménec Gómez Graneria i germanastre per part de pare de Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Va cursar Filosofia i Lletres en la Universitat de València en la secció d’Història. Va ser pensionat per a preparar el doctorat a Madrid.
En 1930 va ser un dels principals promotors d’Acció Cultural Valenciana, associació de professors i estudiants valencianistes, i va col·laborar en la revista Acció Valenciana. El mateix any va participar en la fundació de l’Agrupació Valencianista Republicana. Va residir a París el curs 1933-1934, on es va adscriure al comunisme. Retornat a València, va començar a estudiar els clàssics del marxisme.
La sublevació militar del 18 de juliol del 1936 el va sorprendre a Madrid, on s’integrà en el Quint Regiment i va enviar col·laboracions al diari Verdad. En 1937 va ser nomenat secretari de Wenceslao Roces, subsecretari d’Instrucció Pública. Va col·laborar en la redacció de la ponència que Carles Salvador va exposar en el 2n Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura. Va ser membre de la Comissió Executiva de la Casa de la Cultura de València fundada com a refugi d’intel·lectuals evacuats de Madrid.
En 1939 va passar a França. Va evitar ser reclòs en un camp de concentració i s’instal·là a París, on va treballar en el comité de suport als exiliats i en el SERE.
A finals del 1940, després de la invasió de França per l’exèrcit alemany, es va encarregar de reorganitzar el PCE a la Bretanya i va contribuir a ordenar la Resistència. En una de les reorganitzacions del PCE, en 1942, es va encarregar d’estructurar la Unió Nacional Espanyola.
Va treballar en la confecció del catàleg de la secció espanyola de la Bibliothèque nationale i, fins al 1969, any en què es va jubilar, fou intèrpret, traductor i documentalista de la Confederació Nacional del Treball, el poderós sindicat francés.
En 1972 va publicar a València l’assaig El País Valencià i els altres, en què va fer una aproximació històrica a la qüestió valenciana des del marxisme. Jubilat, es va establir en la població occitana Valença d’Agen, on va morir en 1993.
EDUARD
MUÑOZ
-
(València, 1906-Issy-les-Moulineaux, 1964). Va nàixer al si d’una família de classe mitjana de sis germans, formada per Severino Muñoz Muedra i Emilia Orts Herreras. Va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de València, però prompte va deixar d’assistir a les classes, convençut que l’afició pel dibuix i la pintura, desenvolupada des de la infantesa, era la seua vocació. Es va matricular en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles (1921-1926). Va ser alumne dels pintors Isidoro Garnelo, José Renau Montoro i Ricardo Verde, i va tindre la sort de coincidir a les aules de Sant Carles amb un grup d’artistes que es van distingir pel seu progressisme polític i estètic i que més tard van configurar l’anomenada avantguarda valenciana dels anys trenta (Antoni Ballester, Francesc Badia, Francesc Carreño, Armand Ramon, Josep Renau Berenguer, Josep Sabina…). En esclatar la revolta militar de 1936, va participar en les diferents accions populars i revolucionàries en defensa de la legalitat republicana. Es va adherir a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i després es va enrolar voluntari en un batalló alpí. En haver estudiat a l’Escola Popular de Guerra, va ser destinat a l’Estat Major d’El Campesino.
La fi de la guerra va sorprendre’l als Pirineus, per la qual cosa li va resultar relativament fàcil travessar la frontera i entregar-se a les autoritats franceses. La seua condició d’oficial de l’Exèrcit republicà, i tal vegada la seua militància política en el Partit Comunista, va ser la causa que el traslladaren a un camp d’internament de Cotlliure.
Va ser alliberat del camp i traslladat a París per la Creu Roja abans que la resta dels seus companys. Després d’un llarg període d’hospitalització en aquesta capital, es va recuperar prou per a reprendre les activitats polítiques i artístiques. Es va instal·lar en un apartament del Barri Llatí i va començar a col·laborar amb textos literaris i amb il·lustracions en diverses revistes. Va ser llavors quan va reprendre la seua amistat amb Madeleine Conade, una jove francesa que havia conegut a València bastants anys arrere, i amb la qual va contraure matrimoni el 31 de desembre de 1949. Es van instal·lar a la localitat francesa d'Issy-les-Molineaux. Va mantindre una estreta i cordial relació amb els artistes espanyols establits a París, amb els quals solia veure’s en les tertúlies artístiques o en les reunions del Partit Comunista.
JOSEP
CASTANYER FONS
-
(València, 1900 - París, 1951). Activista cultural i polític. En els anys vint va publicar moltes obres de teatre popular. A l’adveniment de la República formà part del consell de redacció d’El Poble Valencià. En 1933 va fundar la Societat d’Autors Valencians.
Pels anys trenta formà part del Centre d’Actuació Valencianista, en la presidència del qual substituí Joaquim Reig. En 1935 fou elegit president del Partit Valencianista d’Esquerra, fruit de la fusió de diverses agrupacions polítiques. També fou nomenat director d’El País Valencià, on escrigué amb el pseudònim de Batiste Conca.
Durant la Guerra Civil va ser president a València de l’SGAE i també del Sindicat d’Autors i Compositors, així com subdelegat de Cultura de la província de València. En la província de Castelló i en el front de Llevant fou comissari de brigada i de divisió i cap d’Intel·ligència Militar.
El 28 de març del 1939 va embarcar en el port d’Alacant en l’Stanbrook en companyia del seu germà Angelí. Arribats a Orà, va ser confinat en una companyia de castic dedicada a la construcció del ferrocarril transsaharià, on va agafar la tuberculosi. Una vegada alliberat, intentà mantindre viu el Partit Valencianista d’Esquerra amb dos línies d’actuació bàsiques: assegurar la presència del valencianisme en l’exili i el contacte entre els militants, i procurar la unitat dels partits a fi de recuperar la legalitat republicana.
El febrer del 1944 llançà des d’Orà un manifest en valencià i castellà en què s’anunciava la creació de la Unió Democràtica d’Acció Valenciana, que va tindre poc de recorregut. En 1946 s’instal·là a París i amb el seu germà va fundar la Casa Regional Valenciana, de la qual fou el primer president.
ANGELÍ
CASTANYER FONS
-
(Huéjena, 1905 - València, 1974). Poeta i activista cultural i polític. Des del 1924 col·laborà en la revista Germania, de Lo Rat Penat. En 1930 va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de València. Durant la dècada dels trenta col·laborà en publicacions valencianistes com Taula de Lletres Valencianes, Nostre Teatre, El Camí i El País Valencià. En 1932 fou un dels firmants de les Normes de Castelló.
En 1931 fou un dels fundadors del Centre d’Actuació Valencianista, la tasca cultural del qual fou assumida per Proa (Consell de Cultura i Relacions Valencianes), creada en 1935 per Gaetà Huguet; fou vocal de la junta directiva i col·laborador del seu butlletí, Timó. El maig del 1938 fou nomenat conseller de Cultura del Consell Provincial de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.
El 28 de març del 1939 va embarcar en el port d’Alacant en l’Stanbrook en companyia del seu germà Josep. A Orà (Algèria) el va acollir una família que tenia un estudi fotogràfic, on treballà. Acabada la Segona Guerra Mundial, s’establí durant tres anys a Bordeus i a partir del 1948 va establir la residència a París on, amb el seu germà, fundà la Casa Regional Valenciana.
En 1954 publicà el poemari Miratge. Fou director del periòdic Nueva República i col·laborà en El Poble Català, Vincle i Foc Nou. Participà en diverses edicions dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l’exterior. En 1971 tornà a València, després de trenta-dos anys d’exili. En 1973, un any abans de morir, guanyà la Flor Natural en els Jocs Florals de Lo Rat Penat.
JULI
JUST GIMENO
-
(València, 1894 - París, 1976). Periodista, ocupà diversos ministeris en els governs de la República en l’exili, fou corresponsal de diversos diaris americans i col·laborador d’España Libre, El Poble Català, Revista de Catalunya, La Nostra Revista, Ibérica i España Errante. Estudià enginyeria a Madrid, tot i que mai exercí la professió, treballa com a periodista i traductor. Fundà la Joventut Nacionalista Republicana, intervingué als moviments contra la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia. Fou president de la Casa de la Democràcia i se’l va considerar padrí de l’acostament al valencianisme més republicà fins al punt de proclamar la Segona República des del balcó de l’Ajuntament de València. Posteriorment fou ministre d’Obres Públiques i impulsà la construcció dels refugis contra els bombardejos de Madrid i València. A més, formà part del Consell Superior de Guerra. S’exilià amb la seua dona a Cotlliure, fou empresonat a les presons de Marsella, Foix, Pàmies i Tolosa de Llenguadoc i internat als camps de concentració Vernet de l’Arieja i Récébédou. Després de l’alliberament de França, promogué les Corts Republicanes a l’exili a Mèxic.
FRANCESC
PUIG ESPERT
-
(València, 1892 - Asnières-sur-Seine, 1967). Professor de llengua espanyola a París i locutor de la radiotelevisió francesa. Col·laborà en Senyera i en la revista Sicània, editorial que va publicar pòstumament el seu poemari Hortolans (1967). Llicenciat en Filosofia i Lletres amb qualificació d’excel·lent a la Universitat de València. Va guanyar diverses Flors Naturals als Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1920, 1921 i 1926. Com a poeta s’havia donat a conéixer amb Esberles del cor (1914). Pertanyia al grup de poetes que des de Taula de Lletres Valencianes, El País Valencià o Timó responien a la voluntat de contribuir al redreçament del poble valencià tant des de la implicació política activa com des del compromís amb la literatura.
S’inicià a la política de secretari de la Joventut Nacionalista Republicana i s’afilià al Partido Republicano Radical Socialista. Durant la Guerra Civil participà a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València. A Elx va desenvolupar una àmplia tasca cívica i d’ajut a l’esforç de la guerra com ara actes polítics i culturals, activitats de solidaritat amb els combatents al front o la participació en emissions de la ràdio local. S’exilià a França, ja que sabia que estava buscat per les seues conviccions d’esquerres. Després d’un període d'aïllament, va reprendre el contacte amb exiliats espanyols i valencians, mantenint correspondència amb Angelí Castanyer, entre d’altres, i participant en actes culturals. El 1956, als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili celebrats a Cambridge, fou guardonat amb un accèssit de la Viola per A la Verge dels Desemparats.
GAETÀ
HUGUET SEGARRA
-
(Castelló de la Plana, 1882 - 1959). Exiliat en diverses poblacions franceses, a Montpeller fundà el Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià. La precarietat de la seua salut li va complicar l’etapa d’estudis superiors. Va seguir el llegat polític de son pare, Gaetà Huguet i Breva, i decideix estudiar Matemàtiques, Agricultura i Enologia per poder dedicar-se al negoci familiar. A través de diferents organitzacions, Gaetà esdevé lider del valencianisme al nord del país i impulsa Esquerra Republicana del País Valencià, tot i que després es separa en Esquerra Republicana i Esquerra Valenciana. Gaetà participa en organismes com la Caixa d’Estalvis on fou vicepresident. Entre les grans aportacions al valencianisme cultural cal esmentar el Consell de Cultura i Relacions Valencianes (1935), establí connexions amb organitzacions polítiques de Galícia i el País Basc. S’exilia a París, Orleans, Bordeus, Montpeller i al Principat d’Andorra. Una vegada acabat l’exili, va haver de pagar una gran depuració de responsabilitats polítiques. Profundament compromès amb l'erradicació de l'analfabetisme, va escriure Valencians de secà.
EMILI
GÓMEZ NADAL
-
(València 1907 – Valencia d’Agen 1993). Historiador, professor, escriptor i polític. Fill de Doménec Gómez Graneria i germanastre per part de pare de Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Va cursar Filosofia i Lletres en la Universitat de València en la secció d’Història. Va ser pensionat per a preparar el doctorat a Madrid.
En 1930 va ser un dels principals promotors d’Acció Cultural Valenciana, associació de professors i estudiants valencianistes, i va col·laborar en la revista Acció Valenciana. El mateix any va participar en la fundació de l’Agrupació Valencianista Republicana. Va residir a París el curs 1933-1934, on es va adscriure al comunisme. Retornat a València, va començar a estudiar els clàssics del marxisme.
La sublevació militar del 18 de juliol del 1936 el va sorprendre a Madrid, on s’integrà en el Quint Regiment i va enviar col·laboracions al diari Verdad. En 1937 va ser nomenat secretari de Wenceslao Roces, subsecretari d’Instrucció Pública. Va col·laborar en la redacció de la ponència que Carles Salvador va exposar en el 2n Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura. Va ser membre de la Comissió Executiva de la Casa de la Cultura de València fundada com a refugi d’intel·lectuals evacuats de Madrid.
En 1939 va passar a França. Va evitar ser reclòs en un camp de concentració i s’instal·là a París, on va treballar en el comité de suport als exiliats i en el SERE.
A finals del 1940, després de la invasió de França per l’exèrcit alemany, es va encarregar de reorganitzar el PCE a la Bretanya i va contribuir a ordenar la Resistència. En una de les reorganitzacions del PCE, en 1942, es va encarregar d’estructurar la Unió Nacional Espanyola.
Va treballar en la confecció del catàleg de la secció espanyola de la Bibliothèque nationale i, fins al 1969, any en què es va jubilar, fou intèrpret, traductor i documentalista de la Confederació Nacional del Treball, el poderós sindicat francés.
En 1972 va publicar a València l’assaig El País Valencià i els altres, en què va fer una aproximació històrica a la qüestió valenciana des del marxisme. Jubilat, es va establir en la població occitana Valença d’Agen, on va morir en 1993.
EDUARD
MUÑOZ
-
(València, 1906-Issy-les-Moulineaux, 1964). Va nàixer al si d’una família de classe mitjana de sis germans, formada per Severino Muñoz Muedra i Emilia Orts Herreras. Va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de València, però prompte va deixar d’assistir a les classes, convençut que l’afició pel dibuix i la pintura, desenvolupada des de la infantesa, era la seua vocació. Es va matricular en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles (1921-1926). Va ser alumne dels pintors Isidoro Garnelo, José Renau Montoro i Ricardo Verde, i va tindre la sort de coincidir a les aules de Sant Carles amb un grup d’artistes que es van distingir pel seu progressisme polític i estètic i que més tard van configurar l’anomenada avantguarda valenciana dels anys trenta (Antoni Ballester, Francesc Badia, Francesc Carreño, Armand Ramon, Josep Renau Berenguer, Josep Sabina…). En esclatar la revolta militar de 1936, va participar en les diferents accions populars i revolucionàries en defensa de la legalitat republicana. Es va adherir a l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i després es va enrolar voluntari en un batalló alpí. En haver estudiat a l’Escola Popular de Guerra, va ser destinat a l’Estat Major d’El Campesino.
La fi de la guerra va sorprendre’l als Pirineus, per la qual cosa li va resultar relativament fàcil travessar la frontera i entregar-se a les autoritats franceses. La seua condició d’oficial de l’Exèrcit republicà, i tal vegada la seua militància política en el Partit Comunista, va ser la causa que el traslladaren a un camp d’internament de Cotlliure.
Va ser alliberat del camp i traslladat a París per la Creu Roja abans que la resta dels seus companys. Després d’un llarg període d’hospitalització en aquesta capital, es va recuperar prou per a reprendre les activitats polítiques i artístiques. Es va instal·lar en un apartament del Barri Llatí i va començar a col·laborar amb textos literaris i amb il·lustracions en diverses revistes. Va ser llavors quan va reprendre la seua amistat amb Madeleine Conade, una jove francesa que havia conegut a València bastants anys arrere, i amb la qual va contraure matrimoni el 31 de desembre de 1949. Es van instal·lar a la localitat francesa de d'Issy-les-Molineaux. Va mantindre una estreta i cordial relació amb els artistes espanyols establits a París, amb els quals solia veure’s en les tertúlies artístiques o en les reunions del Partit Comunista.