JOSEP BOLEA GORGONIO
-
Conegut també amb el pseudònim de Josep Alcira
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
-
Conegut també amb el pseudònim de Josep Alcira
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
En aquesta polèmica intervingueren, entre altres, Eduard Buïl des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, el qual preconitzava una renovació des de l’interior mateix del teatre valencià; Eduard Martínez Ferrando, a favor d’un «teatre d’art» correctament expressat, i Eduard López Chavarri, admirador dels experiments renovadors del teatre universal.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.
JOSEP BOLEA GORGONIO
-
Conegut també amb el pseudònim de Josep Alcira
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
En aquesta polèmica intervingueren, entre altres, Eduard Buïl des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, el qual preconitzava una renovació des de l’interior mateix del teatre valencià; Eduard Martínez Ferrando, a favor d’un «teatre d’art» correctament expressat, i Eduard López Chavarri, admirador dels experiments renovadors del teatre universal.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.
-
Conegut també amb el pseudònim de Josep Alcira
-
(Pseudònim: Josep Alcira) (Alzira, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1987). Autor teatral abans de l’emigració (Lo que no ha segut; Lenin: escenes de la revolució russa, en col·laboració amb Francesc Almela i Vives, 1932). Crític teatral de Las Provincias, l’any 1929 encetà una polèmica sobre el teatre valencià contemporani, a fi de dilucidar per què el teatre culte en valencià no arrelava entre el seu públic natural.
Bolea preconitzava la universalització del teatre valencià, amb la creació d’un «teatre d’art» o d’un «teatre-estudi» que seleccionara rigorosament les estrenes amb uns requisits artístics exigents, partint de companyies d’actors nous, formats fora dels cercles professionals. La redacció de Taula de Lletres Valencianes s’identificà amb aquesta proposta. El seu director, Adolf Pizcueta, opinava a propòsit (número 23, agost de 1929) que el teatre valencià contemporani era injustificable i inservible; que la solució passava per obrir l’escena als gèneres teatrals cultes i actuals, i tot això calia fer-ho emprant una llengua literària digna i normalitzada, superant la frivolitat idiomàtica tan arrelada entre els autors i els actors del teatre valencià habitual.
En aquesta polèmica intervingueren, entre altres, Eduard Buïl des de les pàgines d’El Mercantil Valenciano, el qual preconitzava una renovació des de l’interior mateix del teatre valencià; Eduard Martínez Ferrando, a favor d’un «teatre d’art» correctament expressat, i Eduard López Chavarri, admirador dels experiments renovadors del teatre universal.
Al final de la Guerra Civil passà a França, estigué reclòs en el camp d’Argelers fins que embarcà cap a Mèxic, on va col·laborar en la revista Estampa, va fundar i dirigir la revista Novela Semanal Cinematográfica i les editorials Centauro i Leyenda, on es publicaren obres amb il·lustracions originals d’exiliats com Arturo Souto, Ruano Llopis o Josep Renau. Publicà les novel·les La isla en el rio, Viento del noroeste, Puente de Sueños i No he vivido en vano, aquestes dues últimes evocadores de la València perduda.