ALEJANDRA
SOLER
-
(València, 1913 - València, 2017). Fou una militant comunista i mestra republicana valenciana. Pionera en l'associacionisme universitari durant la República. A més, es va distingir pel seu amor a l'esport, i va ser una de les primeres atletes valencianes. Mentre estudiava Magisteri, es va integrar en la Federació Universitària Escolar, que comptava amb un grup de dones que practicaven atletisme, en què va participar. En 1935 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya i un any després es llicencià en Filosofia i Lletres; va ser una de les primeres dones llicenciades universitàries de l’Estat. Fou una lluitadora i defensora de l'escola pública i de la igualtat, i de l'accés universal a l'educació. Va treballar molts anys en l'escola rural i va sofrir el franquisme. Va exiliar-se des de Barcelona a l'URSS, d'on no tornà fins al 1971, per a instal·lar-se amb molta penúria primer a Madrid i sis anys després a València. Durant la Segona Guerra Mundial va estar en la batalla de Stalingrad, d'on va salvar 14 xiquets, els alumnes que tenia a càrrec seu. La guerra separaria Alejandra de les seues amigues Carmen Solero i Concha Bello, va haver de fugir cap al sud i després a l'oest de Rússia, fins que, després de moltes peripècies, que relata en el seu llibre La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos, tornà a Moscou amb el seu marit. En 1958 fou designada Cap de la Càtedra de Llengües Romàniques de l'Escola Superior de Diplomàcia a Moscou, càrrec que va desenvolupar fins que es jubilà l'any 1971. L'any 2015 va ser nomenada filla predilecta de la ciutat de València i va rebre, l’any 2016, l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en l’àmbit dels Premis Nou d'Octubre. També en 2017, i gràcies a la llei de la memòria històrica el carrer on visqué els últims anys va deixar d'anomenar-se Francisco Beltrán Bigorra, un depurador del règim franquista en la Universitat de València, i va passar a dir-se carrer de la Mestra Alejandra Soler.
SOLER
-
(València, 1913 - València, 2017). Fou una militant comunista i mestra republicana valenciana. Pionera en l'associacionisme universitari durant la República. A més, es va distingir pel seu amor a l'esport, i va ser una de les primeres atletes valencianes. Mentre estudiava Magisteri, es va integrar en la Federació Universitària Escolar, que comptava amb un grup de dones que practicaven atletisme, en què va participar. En 1935 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya i un any després es llicencià en Filosofia i Lletres; va ser una de les primeres dones llicenciades universitàries de l’Estat. Fou una lluitadora i defensora de l'escola pública i de la igualtat, i de l'accés universal a l'educació. Va treballar molts anys en l'escola rural i va sofrir el franquisme. Va exiliar-se des de Barcelona a l'URSS, d'on no tornà fins al 1971, per a instal·lar-se amb molta penúria primer a Madrid i sis anys després a València. Durant la Segona Guerra Mundial va estar en la batalla de Stalingrad, d'on va salvar 14 xiquets, els alumnes que tenia a càrrec seu. La guerra separaria Alejandra de les seues amigues Carmen Solero i Concha Bello, va haver de fugir cap al sud i després a l'oest de Rússia, fins que, després de moltes peripècies, que relata en el seu llibre La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos, tornà a Moscou amb el seu marit. En 1958 fou designada Cap de la Càtedra de Llengües Romàniques de l'Escola Superior de Diplomàcia a Moscou, càrrec que va desenvolupar fins que es jubilà l'any 1971. L'any 2015 va ser nomenada filla predilecta de la ciutat de València i va rebre, l’any 2016, l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en l’àmbit dels Premis Nou d'Octubre. També en 2017, i gràcies a la llei de la memòria històrica el carrer on visqué els últims anys va deixar d'anomenar-se Francisco Beltrán Bigorra, un depurador del règim franquista en la Universitat de València, i va passar a dir-se carrer de la Mestra Alejandra Soler.
DIEGO
PERONA MARTÍNEZ
-
(Cieza, 1896 - Ljubljana, 1962). Actor, poeta i dramaturg. La seua família va emigrar a la Plana a principis del segle XX. Diego va mostrar una afició especial pel teatre. Serà actor perquè tenia aptituds (atractiva presència física, veu vellutada i força expressiva excepcional), encara que no s’hi va dedicar de manera professional. Va ser gestor del Teatre Principal de 1932 a 1936, protagonitzant els anys daurats en la història del Teatre Principal, amb la programació de les propostes espanyoles i internacionals més modernes, en què Perona mostrava les seues preferències per un teatre humà i compromés. La vida de Perona està marcada pel seu compromís polític. Va ser delegat de la Unió General de Treballadors de Correus, i el 1935 va ingressar en el Partit Comunista. Durant la guerra, fins que va entrar l’exèrcit franquista el 14 de juny de 1938, Castelló era un territori de rereguarda del front de Terol i de pas pel corredor mediterrani. A més, Benicàssim va acollir un hospital de les Brigades Internacionals i, a València, se celebrà el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Tot això va permetre que Diego Perona coneguera personatges importants de l’esquerra internacional: Rafael Alberti, José Bergamín, Alejo Carpentier, Margarita Xirgu, Palmiro Togliatti…
Va formar part del Comité antifeixista creat a la ciutat per a reaccionar al cop d’estat que provocà la guerra. Pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Castelló, va emigrar amb la seua família a València. El 29 de març de 1939 va eixir del port de València cap a Alger. Posteriorment es refugiarà a la Unió Soviètica, on arribarà el maig del 1939. L’obra literària de Diego Perona inclou poesia, teatre i prosa. Encara que té algunes narracions breus en valencià, publicades en revistes de Castelló de la Plana, la major part de la seua producció son textos breus en castellà, emesos per Ràdio Moscou, alguns dels qual van ser publicats en revistes i periòdics.
PERONA MARTÍNEZ
-
(Cieza, 1896 - Ljubljana, 1962). Actor, poeta i dramaturg. La seua família va emigrar a la Plana a principis del segle XX. Diego va mostrar una afició especial pel teatre. Serà actor perquè tenia aptituds (atractiva presència física, veu vellutada i força expressiva excepcional), encara que no s’hi va dedicar de manera professional. Va ser gestor del Teatre Principal de 1932 a 1936, protagonitzant els anys daurats en la història del Teatre Principal, amb la programació de les propostes espanyoles i internacionals més modernes, en què Perona mostrava les seues preferències per un teatre humà i compromés. La vida de Perona està marcada pel seu compromís polític. Va ser delegat de la Unió General de Treballadors de Correus, i el 1935 va ingressar en el Partit Comunista. Durant la guerra, fins que va entrar l’exèrcit franquista el 14 de juny de 1938, Castelló era un territori de rereguarda del front de Terol i de pas pel corredor mediterrani. A més, Benicàssim va acollir un hospital de les Brigades Internacionals i, a València, se celebrà el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Tot això va permetre que Diego Perona coneguera personatges importants de l’esquerra internacional: Rafael Alberti, José Bergamín, Alejo Carpentier, Margarita Xirgu, Palmiro Togliatti…
Va formar part del Comité antifeixista creat a la ciutat per a reaccionar al cop d’estat que provocà la guerra. Pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Castelló, va emigrar amb la seua família a València. El 29 de març de 1939 va eixir del port de València cap a Alger. Posteriorment es refugiarà a la Unió Soviètica, on arribarà el maig del 1939. L’obra literària de Diego Perona inclou poesia, teatre i prosa. Encara que té algunes narracions breus en valencià, publicades en revistes de Castelló de la Plana, la major part de la seua producció son textos breus en castellà, emesos per Ràdio Moscou, alguns dels qual van ser publicats en revistes i periòdics.
ALEJANDRA
SOLER
-
(València, 1913 - València, 2017). Fou una militant comunista i mestra republicana valenciana. Pionera en l'associacionisme universitari durant la República. A més, es va distingir pel seu amor a l'esport, i va ser una de les primeres atletes valencianes. Mentre estudiava Magisteri, es va integrar en la Federació Universitària Escolar, que comptava amb un grup de dones que practicaven atletisme, en què va participar. En 1935 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya i un any després es llicencià en Filosofia i Lletres; va ser una de les primeres dones llicenciades universitàries de l’Estat. Fou una lluitadora i defensora de l'escola pública i de la igualtat, i de l'accés universal a l'educació. Va treballar molts anys en l'escola rural i va sofrir el franquisme. Va exiliar-se des de Barcelona a l'URSS, d'on no tornà fins al 1971, per a instal·lar-se amb molta penúria primer a Madrid i sis anys després a València. Durant la Segona Guerra Mundial va estar en la batalla de Stalingrad, d'on va salvar 14 xiquets, els alumnes que tenia a càrrec seu. La guerra separaria Alejandra de les seues amigues Carmen Solero i Concha Bello, va haver de fugir cap al sud i després a l'oest de Rússia, fins que, després de moltes peripècies, que relata en el seu llibre La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos, tornà a Moscou amb el seu marit. En 1958 fou designada Cap de la Càtedra de Llengües Romàniques de l'Escola Superior de Diplomàcia a Moscou, càrrec que va desenvolupar fins que es jubilà l'any 1971. L'any 2015 va ser nomenada filla predilecta de la ciutat de València i va rebre, l’any 2016, l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en l’àmbit dels Premis Nou d'Octubre. També en 2017, i gràcies a la llei de la memòria històrica el carrer on visqué els últims anys va deixar d'anomenar-se Francisco Beltrán Bigorra, un depurador del règim franquista en la Universitat de València, i va passar a dir-se carrer de la Mestra Alejandra Soler.
SOLER
-
(València, 1913 - València, 2017). Fou una militant comunista i mestra republicana valenciana. Pionera en l'associacionisme universitari durant la República. A més, es va distingir pel seu amor a l'esport, i va ser una de les primeres atletes valencianes. Mentre estudiava Magisteri, es va integrar en la Federació Universitària Escolar, que comptava amb un grup de dones que practicaven atletisme, en què va participar. En 1935 s'afilià al Partit Comunista d'Espanya i un any després es llicencià en Filosofia i Lletres; va ser una de les primeres dones llicenciades universitàries de l’Estat. Fou una lluitadora i defensora de l'escola pública i de la igualtat, i de l'accés universal a l'educació. Va treballar molts anys en l'escola rural i va sofrir el franquisme. Va exiliar-se des de Barcelona a l'URSS, d'on no tornà fins al 1971, per a instal·lar-se amb molta penúria primer a Madrid i sis anys després a València. Durant la Segona Guerra Mundial va estar en la batalla de Stalingrad, d'on va salvar 14 xiquets, els alumnes que tenia a càrrec seu. La guerra separaria Alejandra de les seues amigues Carmen Solero i Concha Bello, va haver de fugir cap al sud i després a l'oest de Rússia, fins que, després de moltes peripècies, que relata en el seu llibre La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos, tornà a Moscou amb el seu marit. En 1958 fou designada Cap de la Càtedra de Llengües Romàniques de l'Escola Superior de Diplomàcia a Moscou, càrrec que va desenvolupar fins que es jubilà l'any 1971. L'any 2015 va ser nomenada filla predilecta de la ciutat de València i va rebre, l’any 2016, l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana en l’àmbit dels Premis Nou d'Octubre. També en 2017, i gràcies a la llei de la memòria històrica el carrer on visqué els últims anys va deixar d'anomenar-se Francisco Beltrán Bigorra, un depurador del règim franquista en la Universitat de València, i va passar a dir-se carrer de la Mestra Alejandra Soler.
DIEGO
PERONA MARTÍNEZ
-
(Cieza, 1896 - Ljubljana, 1962). Actor, poeta i dramaturg. La seua família va emigrar a la Plana a principis del segle XX. Diego va mostrar una afició especial pel teatre. Serà actor perquè tenia aptituds (atractiva presència física, veu vellutada i força expressiva excepcional), encara que no s’hi va dedicar de manera professional. Va ser gestor del Teatre Principal de 1932 a 1936, protagonitzant els anys daurats en la història del Teatre Principal, amb la programació de les propostes espanyoles i internacionals més modernes, en què Perona mostrava les seues preferències per un teatre humà i compromés. La vida de Perona està marcada pel seu compromís polític. Va ser delegat de la Unió General de Treballadors de Correus, i el 1935 va ingressar en el Partit Comunista. Durant la guerra, fins que va entrar l’exèrcit franquista el 14 de juny de 1938, Castelló era un territori de rereguarda del front de Terol i de pas pel corredor mediterrani. A més, Benicàssim va acollir un hospital de les Brigades Internacionals i, a València, se celebrà el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Tot això va permetre que Diego Perona coneguera personatges importants de l’esquerra internacional: Rafael Alberti, José Bergamín, Alejo Carpentier, Margarita Xirgu, Palmiro Togliatti…
Va formar part del Comité antifeixista creat a la ciutat per a reaccionar al cop d’estat que provocà la guerra. Pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Castelló, va emigrar amb la seua família a València. El 29 de març de 1939 va eixir del port de València cap a Alger. Posteriorment es refugiarà a la Unió Soviètica, on arribarà el maig del 1939. L’obra literària de Diego Perona inclou poesia, teatre i prosa. Encara que té algunes narracions breus en valencià, publicades en revistes de Castelló de la Plana, la major part de la seua producció son textos breus en castellà, emesos per Ràdio Moscou, alguns dels qual van ser publicats en revistes i periòdics.
PERONA MARTÍNEZ
-
(Cieza, 1896 - Ljubljana, 1962). Actor, poeta i dramaturg. La seua família va emigrar a la Plana a principis del segle XX. Diego va mostrar una afició especial pel teatre. Serà actor perquè tenia aptituds (atractiva presència física, veu vellutada i força expressiva excepcional), encara que no s’hi va dedicar de manera professional. Va ser gestor del Teatre Principal de 1932 a 1936, protagonitzant els anys daurats en la història del Teatre Principal, amb la programació de les propostes espanyoles i internacionals més modernes, en què Perona mostrava les seues preferències per un teatre humà i compromés. La vida de Perona està marcada pel seu compromís polític. Va ser delegat de la Unió General de Treballadors de Correus, i el 1935 va ingressar en el Partit Comunista. Durant la guerra, fins que va entrar l’exèrcit franquista el 14 de juny de 1938, Castelló era un territori de rereguarda del front de Terol i de pas pel corredor mediterrani. A més, Benicàssim va acollir un hospital de les Brigades Internacionals i, a València, se celebrà el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Tot això va permetre que Diego Perona coneguera personatges importants de l’esquerra internacional: Rafael Alberti, José Bergamín, Alejo Carpentier, Margarita Xirgu, Palmiro Togliatti…
Va formar part del Comité antifeixista creat a la ciutat per a reaccionar al cop d’estat que provocà la guerra. Pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Castelló, va emigrar amb la seua família a València. El 29 de març de 1939 va eixir del port de València cap a Alger. Posteriorment es refugiarà a la Unió Soviètica, on arribarà el maig del 1939. L’obra literària de Diego Perona inclou poesia, teatre i prosa. Encara que té algunes narracions breus en valencià, publicades en revistes de Castelló de la Plana, la major part de la seua producció son textos breus en castellà, emesos per Ràdio Moscou, alguns dels qual van ser publicats en revistes i periòdics.