ÍCAR O LA IMPOTÈNCIA
-
Artur Perucho
Una senyora li va preguntar si les novel·les de Blasco Ibàñez eren, efectivament, tan bones com s’havia dit. Tristany, les idees estètiques del qual anaven per un altre camí, va parlar serenament i situà el novel·lista valencià d’una manera equànime i justa.

Sí, són bones... dins de la seua escola. L’èxit universal del nostre escriptor i les causes que va tindre –la guerra– han contribuït a valorar equivocadament les seues obres. Les que han tingut més venda no són les millors. Blasco tampoc era un novel·lista a la moderna: un Proust o un Gide, per exemple. No aprofundia en l’ànima humana, no tenia el sentit analític d’un Dostoiewski o d’un Hardy. Però malgrat d’ésser superficial era vigorós, i algunes de les seues pàgines poden esmentar-se amb avantatge entre les més reeixides de la literatura espanyola moderna. Tenia com cap altre, el do preciós de l’evocació i de l’interés...


La senyora Bèrard va confessar que ignorava en absolut la producció d’aquest autor, senzillament perquè li era antipàtic. Li varen demanar quina cosa antipàtica li trobava, i ella va respondre concretament:

–Era un mal patriota.

La discussió que es va promoure no deixà de ser interessant. Es va plantejar la qüestió del patriotisme, i varen eixir a relluir els noms de Guerra Junqueiro, de Carducci i de Victor Hugo, que Tristany presentava com a exemple de bons patriotes.

ÍCAR O LA IMPOTÈNCIA
-
Artur Perucho
Una senyora li va preguntar si les novel·les de Blasco Ibàñez eren, efectivament, tan bones com s’havia dit. Tristany, les idees estètiques del qual anaven per un altre camí, va parlar serenament i situà el novel·lista valencià d’una manera equànime i justa.

Sí, són bones... dins de la seua escola. L’èxit universal del nostre escriptor i les causes que va tindre –la guerra– han contribuït a valorar equivocadament les seues obres. Les que han tingut més venda no són les millors. Blasco tampoc era un novel·lista a la moderna: un Proust o un Gide, per exemple. No aprofundia en l’ànima humana, no tenia el sentit analític d’un Dostoiewski o d’un Hardy. Però malgrat d’ésser superficial era vigorós, i algunes de les seues pàgines poden esmentar-se amb avantatge entre les més reeixides de la literatura espanyola moderna. Tenia com cap altre, el do preciós de l’evocació i de l’interés...


La senyora Bèrard va confessar que ignorava en absolut la producció d’aquest autor, senzillament perquè li era antipàtic. Li varen demanar quina cosa antipàtica li trobava, i ella va respondre concretament:

–Era un mal patriota.

La discussió que es va promoure no deixà de ser interessant. Es va plantejar la qüestió del patriotisme, i varen eixir a relluir els noms de Guerra Junqueiro, de Carducci i de Victor Hugo, que Tristany presentava com a exemple de bons patriotes.